Parròquia de Sant Joan Baptista – Tarragona

Cant espiritual

Cant espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de I’ull nostre,
qu més ens podeu dâ en una altra vida?

Per’xo estic tan gelós deis ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits I’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué “-Atura’t”
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dio
per fê’ls eterns a dintre del meu cor!…
O és que aquest “fê etern” és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l’ombra, només del temps que passa,
la il.lusió de lo lluny i de l’aprop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot.

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma patria, Senyor; ¿i no podria
ésser també una patria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucâ’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; prô on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyô, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!

JOAN MARAGALL

Exit mobile version