N. 88 – Setmana Santa’12
El camí del Calvari és curt i la vegada és llarg.
És curt perquè va des del Pretori, el lloc del judici, fins a la petita muntanya fora les muralles de Jerusalem; però a la vegada aquest camí esdevé llarg perquè és l’itinerari de tota la vida.
El camí de la creu comença amb el plor al néixer, un dolor d’enyorament del temps passat en el sí de la mare. I des d’aleshores tot són proves que s’han de superar, amb la companyia, amb els bons exemples, amb paraules d’ànim, però sobretot amb la presència del qui fa aquest camí, del qui l’ha fet per tu i per mi, de Jesús que t’acompanya des del moment del baptisme, amb la creu que el ministre marca al front.
És una creu simbòlica però que resulta real: la malaltia, els desencisos, les crisis, fins arribar al llindar de la mort.
També allí i, sobretot allí, hi ha la presència del Senyor que mai abandona els qui ha estat marcats per la unció de l’Esperit.
El camí del Calvari acaba al cim amb la creu plantada, la mort que sempre és un sorpresa, però a la mateixa muntanya s’hi troba l’esperança de vida: és una sepultura que és preludi de resurrecció i de vida. El gra enterrat que perquè doni fruït ha de morir.
Si a la vida aprenem a morir al pecat ja ara gaudirem del goig de la Resurrecció.
Bona Pasqua, en el Crist Ressuscitat.
Mn. Jordi Figueras i Jové, rector.
