Cal arriscar
Si I’home té por de caminar, que no deixi la mà de la mare.
Si té por de caure, que segui.
Si té por d’un accident, que deixi el cotxe al garatge.
Si li fa por d’enfilar-se per les muntanyes, que no es mogui del refugi.
Si té por que el paracaigudes no s’obrira, que no salti.
Si li fa por la tempesta, que no llevi l’àncora.
Si tem que no sobrà fer-se la casa, que es quedi amb els plànols.
Si té por d’equivocar-se pel camí, que d’estigui a casa.
Si tem l’esforç, el sacrifici i l’esdevenidor, que plegui de viure i, poruc, que es tanqui i s’arrupeixi…
D’aquesta manera.. .
Podrà sobreviure, però no serà un home,
que és d’homes arriscar raonablement la vida.
Podrà fer veure que estima, però no en sabrà gens,
perquè estimar és poder i voler arriscar la vida pels altres, per un altre.
Podrà engendrar, però no serà pare ni mare,
que ésser pare o mare és, com la grana en terra, acceptar el risc suprem
de perdre la vida perquè neixi l’espiga.
MICHEL QUOIST
