Josep i Maria fan el camí de Natzaret a Betlem per complir l’edicte de Cèsar August.
Aquesta ruta també la volem fer nosaltres. Però el camí és ple de pedres. Són les pedres de la nostra mandra de començar un compromís. Amb voluntat les podem treure i avançar.
Més endavant trobem una vegetació espessa que no ens deix avançar. Són les ocupacions que ens entretenen. Els pastors, amb la seva decisió, ens desbrossen el camí. Així podem avançar.
Després hi ha riu que no podem traspassar. Ha plogut molt i baixa molta aigua. És l’avorriment de cada dia que ens impedeix fer alguna cosa més. Els mags amb els seus obsequis d’humilitat, de generositat i de fidelitat ens fan un pont. Traspassem el riu i seguim cap a Betlem.
Som a prop però de sobte ha esdevingut una gran fosca. No veiem res. És la fosca dels pecats que ens immobilitzen en el nostre egoisme. El pecat ens bloqueja per mirar l’altre. Els àngels amb la seva presència tot ho il·luminen. Ara si que podem arribar a Betlem.
I hi veiem el més gran de la nostra vida: un nen faixat, ajagut a la menjadora, acompanyat per Josep i Maria. Anàvem a un poble, Betlem, i ens trobem un nen, que és el Fill. Agraïts, l’adorem.
Un Sant Nadal en el Senyor Jesús,
Mn. Jordi Figueras i Jové, rector.
