N. 115 – Abril’14
Benvolguts,
El sagrament del baptisme, que ens fa fills de Déu, s’inicia amb la creu que el ministre fa al front del qui serà batejat. Aquesta creu ja no el deixarà mai.
I quina és aquesta creu?
En primer lloc és la creu del caràcter, innat des del moment de la concepció. El caràcter és per a cadascú de nosaltres un misteri que a cops ens traeix.
Una altra creu és la manera pessimista de mirar el món: veure sols les coses dolentes, fixar-nos només en els aspectes negatius. Veure només el costat fosc de les persones. És com portar uns ulleres fosques que no ens deixen veure-hi clar.
Un altra creu és la malaltia i la vellesa que es va incorporant a les persones com una pell que no es pot treure. La malaltia física o bé la psicològica, que ens acompanya fins a la mort.
Però la creu més greu i més grossa; la creu més pesada és la del pecat i sobretot si el pecat es converteix en vici. És una creu que no es veu i fins i tot es pot dissimular, com si no la portessis; i resulta que ens mina interiorment, que ens sacseja al fons del cor i ens treu la pau.
Jesús arrossega una creu de fusta i en aquella creu hi porta les nostres creus. El dia de Pasqua l’esmicola i creiem, això és fe!, que portem una creu feixuga però que amb Jesús és vida perquè ja està destruïda tot i que en sentim, encara, el seu pes.
Bona Pasqua, en el Crist Ressuscitat.
Mn. Jordi Figueras i Jové, rector.
